«El magnetisme de la gent que fa coses»

Aquest matí ha sonat el mòbil per despertar-me a les 6:10h, braç estirat cap a la tauleta de nit, l’agafo a les palpentes, el giro per veure la pantalla, intento enfocar amb un ull, apago alarma i obro twitter. La primera notícia és un obituari de l’Àlex Gutiérrez i cau com una llosa: ha mort el Carles Capdevila. El timeline no ha cesat de retornar-me el seu nom durant tot el dia.

Vaig saber del Carles farà uns tretze anys, feia una conferència a l’escola del meu fill gran, que aleshores anava a la guarderia, i el seu discurs sobre educació era diferent a tot el que havia sentit fins aleshores, era àgil, proper, simpàtic. Educació sense manual, de sentit comú. Quan anys després engegava el diari ARA, a casa vam subscriure’ns deseguida: l’aposta era forta, la redacció jove i diferent, la direcció molt potent i el repte majúscul.

Confesso que en tinc debilitat per ell, estava d’acord amb tot el que escrivia, i amb com ho escrivia, i amb com ho explicava. Exemple i mestratge.

I malgrat em resulta complicat fer-ne una tria de tot el contingut i reflexió que generava, en destaco aquests moments que recordo amb estima:

  • La xerrada sobre Emprenedors contra emprenyadors del 2012 al @TEDxManresa, «si t’envoltes de gent que fa coses, estàs perdut»
  • El seu discurs recollint el Premi Nacional de comunicació en categoria de premsa, de l’any 2016, apostant per les petites revolucions individuals de cada dia i criticant de manera oberta la manipulació dels mitjans de comunicació.
  • Sobre la bellesa, la vida i el somriure en la mirada en aquest article de novembre de 2016.

La darrera vegada que vaig coincidir amb ell va ser a l’auditori de l’Illa Diagonal, l’abril del 2016, moderava el debat Educar millor en un món connectat, amb el Jordi Jubany, la M. Jesús Comelles i el Jaume Cela. Un debat enriquidor, amb uns ponents de luxe i que retornava una visió sobre l’educació dels adolescents que va ser absolutament útil.

20160412_CHF_001 20160412_CHF_002

D’inici a fi el vaig sentir apostant fort per l’educació, ho apostava tot en ella. Hi confio també, plenament.

I l’humor. Somriures sempre, i complicitats.

Captura de pantalla 2017-06-02 a les 19.04.09 Captura de pantalla 2017-06-02 a les 19.02.18

Al març d’enguany tornava a escriure una columna al diari, vital i optimista com mai, però avui ens hem despertat sense ell, tenia 51 anys, i no només estic trista per la pèrdua, sinó per l’enyor de tot el que ja no ens podrà llegar. Tan lúcid i encertat sempre. Tan coherent i brillant. Seu era el magnetisme de la gent que fa coses. Avui ens sentim tots una mica més orfes.

Guardem a prop la seva veu, que ens farà falta.

«El màxim rendiment del temps té sempre a veure amb la qualitat de la gent amb qui l’invertim»